11 de febrer de 2005: L'arribada
Duc a sobre l'atontament propi de qui es lleva d'una migdiada en una tarda d'estiu. Per desgràcia, si he dormit, com a màxim han estat cinc minuts de son lleuger. Quan semblava que m'hi podia posar a plaer (sol), m'han tornat a interrompre. Espero que no vagi sempre així. I, sobretot, que no em toqui llevar-me tan d'hora com avui (quarts de set).
En aquesta primera entrada a la vila d'Ocotal, he de tractar dues qüestions: l'arribada fins aquí i les primeres impressions sobre el país i la ciutat.
Ahir, després d'esmerçar 40 minuts en pagar una factura tirant a alta, el taxi atrotinat i els dos taxistes em van passejar per Managua i em van dur al Mayoreo. Vista al sol es veia encara més pobra, aquesta ciutat.
Malgrat tots els advertiments contra els perills de l'estació d'autobusos (Mayoreo), en cap moment em vaig sentir amenaçat. Ara, aquesta estació converteix en una biblioteca el mercat de Calaf. Quin rebombori. Quina olla de grills. Per començar, els viatgers parlen alt. Després hi ha un munt de venedors ambulants (uns tres per cada viatger, aproximadament) que anuncien a crits les més diverses mercaderies (diaris, loteria, rellotges, ulleres de sol, fanta, coca-cola, aigua... les begudes s'ofereixen en ampolla o directament en una bossa de plàstic plena de gel... galetes, menjars preparats, pollastre, gorres). Per sobre del guirigall, els conductors i els ayudantes miren de fer-se entendre pregonant (a crits) els destins respectius (per exemple, Estelí-Estelí-Estelí). Per sí per no, ho repeteix la megafonia. De fons, encara hi ha el soroll dels motors, una televisió a tot drap i alguna ràdio a un volum igualment immoderat.
L'autocar va arribar i sortir a temps. Era una cafetera més atrotinada que el taxi. Malgrat tot, millor que els normals: autobusos estadounidencs retirats de la circulació al veí del Nord. Per sort, teníem protecció divina:
DIOS BENDIGA ESTE BUS Y SUS PASAJEROS
Resulta obvi que gràcies a aquesta protecció vam arribar sense problemes (un autobús de la mateixa línia que venia en sentit contrari va gripar el motor) per una sinuosa carretera carregada de canvis de rasant, pujades i baixades. Ah, i potser també és d'agrair a la Verge que no em pispessin les maletes (que no em fes desmaiar la pudor a suor del vellet sec que seia al meu costat ho he d'agrair als alls que transportava la veïna del meu davant).
Com en els Balcans (ara escric com a supervivent de la Trieste-Dubrovnik), parada és allà on algú vol que l'autobús pari (per pujar-hi o per baixar-ne). El trajecte es va aturar a milers de llocs qualssevol: cruïlles, benzineres, àrees de descans, refugis, vorals, xiringuitos... i autèntiques parades: esquelets de formigó o metall rovellat que no paren ni el sol ni la pluja, només ofereixen una superfície on fer-hi pintades polítiques. A diferència dels Balcans, un toc llatí: el bus esdevé una plataforma per fer negoci; és allò de "Es triste pedir pero más triste es robar". Aprofitant el viatge, ens van intentar vendre de tot. Menjar i beure, per descomptat, però també calcomanies en suport d'una organització benèfica, i un llibre de remeis naturals. El de les calcomanies i el de les herbes remeieres cal destacar-los perquè van travar un discurs d'allò més ben construït. Clar, expositiu i amb els objectius ben clars. Apart de la veu (clau per fer-se sentir sobre el bori-bori general afegit al brogit del motor), treballaven bé la retòrica. Els trucs, però, estaven massa vistos: el benèfic invocava Déu massa sovint i el xamà (guatemaltec) s'encomanava massa a la deessa salut (crec, tot s'ha de dir, que en un auditori londinenc hauria arrassat).
(...)Resulten generals les cases baixes (d'una sola planta) de sostre baix i terrat baix, amb totes les línies rectes i tots els angles rectes, bastides amb materials pobres. (...) L'urbanisme, pel que sembla, està a mig camí de la quadrícula romana (de l'Eixample de Barcelona, de tot Berkeley) i el desori llatí. Normalment els carrers són amples, drets i perpendiculars. També hi ha (fora dels nuclis "urbans") cases disperses. A més, les calçades són irregulars i les voreres es reparteixen en nivells diferents. I tot amb sots, esquerdes i pols. Com a mínim aquí, a Ocotal.