25 de maig de 2005: CORN ISLAND

 

Aquesta vegada buscava un hotel econòmic o un on pogués pagar amb Visa. Abans d'arribar al de la Visa, m'ha interceptat un senyor suau, tot gentilesa, tot "ja ho arreglarem" i m'ha col.locat en aquest hotel car de mena i sense la màquina de la targeta. De fet, l'hotel encara està en construcció (em temo que necessiten el meu líquid per avançar les obres), tot i que els bungalows ja funcionin: de fet, crec que puc afirmar que estreno el meu. Disposo d'un vastíssim espai a uns 30 metres d'una platja de somni. Demà, al primer sol, em perdonaré no haver triat un lloc més econòmic.

Potser aquesta illa no és el paradís de la Visa però crec que el plàstic em permetrà de sobreviure. Això sí, pel poc que he vist, s'acosta força al paradís a seques: quina aigua, quines platges, quin verd... Per variar, però, és un paradís de dues velocitats. És a dir, només per als qui tenen diners. Com sol ser el cas a Nicaragua, hi he vist cases pobres, barraques, misèrrimes de famílies supernumeràries que hi malviuen entre matolls, animals i brossa. Com deia no sé qui, viuen un infern al paradís. No ja perquè no es puguin permetre segons quins luxes o plaers, sinó perquè no en tenen prou per menjar.

I els que sí podem pagar (encara que sigui amb plàstic), a gaudir que són dos dies. Després de tres intents d'espantar-me ben reeixits (ja em creia que una targeta de crèdit era un tros de plàstic sense valor en tota l'illa), tot ha pres millor color: a l'aeroport (quin nom pompós per a un ranchito al costat d'un tram de carretera on aterren i s'enlairen avionetes de dia i, de nit, hi passen vaques) accepten targetes i m'aconsellen altres llocs que també ho faran. Entre ells, el Picnic, on he sopat i hauria d'haver dormit.

Deia no sé qui (un gourmet estil Navarro-Arisa) que no hi ha res com menjar-se un peix mirant el mar d'on ha sortit. Ho he fet i que bo que era: fregidet al seu punt, amb tostones cruixents i saborosos, tot amb un toc de llet de coco. Per llepar-s'hi els dits.

 

26 de maig: Tal com em pensava, en llevar-me m'he perdonat. A les set del matí, amb el mar i el món en calma, l'aigua més transparent que mai, m'ha semblat bé haver-me auto-plomat per dormir aquí (per comptes de pagar 10 dòlars en una habitació on amb prou feines hi cabia el llit, sense cap finestra i en una casa on tothom semblava perillós). El bany solitari de les set del matí ha estat vivificant, revitalitzador, regenerador... abans de la degeneració en què cauria més endavant.

 

 

 

Fotos Pàgina inicial Anterior Següent