30 de maig de 2005: el dia de la mare
Avui, aniversari de l'Esther V. i l'Eva Piquer, ha estat el dia de la mare a Nicaragua (sembla que instituït en aquesta data en record d'una iaia d'un dels Somoza... tant és). Semblava l'11 de setembre català o el 14 de juliol francès: la gent accelerada amunt i avall, amb els sentiments a flor de pell i el cor a la mà, felicitant-se sense pausa, flors que canvien de mans, pastissos, festes, actes... És l'apoteosi de la maternitat. Gairebé entendridor. El més entendridor és que sembla del tot sincer i no la típica festa creada pel Corte Inglés. Suposo que aquesta veneració de la mare és lògica en un país com aquest on els homes tenen deu i dotze fills amb tres i quatre dones diferents, i no es preocupen de cap d'ells. Un país de mares solteres, mares adolescents i gana, molta gana. Pocs tenen pare, però mare en tenen tots (i qui no la té en sent l'absència). A més, la pobresa imperant combinada amb l'habitual abnegació de l'instint maternal, converteixen la mare en una figura heroica, èpica, que realment es mata a treballar per pujar tres, quatre, cinc fills i donar-los el millor que pot. (És clar que també hi ha mares que envien els nens a pidolar pel carrer i elles s'estan a casa, compten els guanys i els paguen quan no els sembla prou.)
Jo ja vaig trucar ma mare ahir. Avui he visitat el Palacio Nacional, a tocar de la catedral vella (que acabarà caient). [...] En acabar la visita als murs, he volgut visitar les dues persones que conec que hi treballen dins: la Maribel O. i la Marta D. Amb elles hem parlat un poc de tot [...] Al final, m'han dut a l'ex Gran Hotel, avui centre cultural, per a un acto per a les mares.
Era una festa per a funcionaris del ministeri de Cultura i fills de les mares funcionàries. Fins i tot hi havia la directora general de l'Instituto Nicaragüense de Cultura (que algú ha presentat com a Ministra de Cultura i m'ha deixat amb el dubte de si he assistit o no a una festa amb tota una ministra). La festa consistitia en:
- Parlaments
- Actuacions musicals
- Pila de regals per a mares
- REFRIGERIO (ovació de gala)
Per contrast o pel que sigui, en aquesta exaltació de la maternitat el mestre de cerimònies i el primer de parlar ha estat un home. Orfe. Després, la directora general i pressumpta ministra, que ha parlat clar i curt, un elogi senzill i irrefutable de la figura de la mare. Tot seguit, música. Un grup de dansa folclòrica ha ballat quatre balls típics. La música era alegre (se m'enduia els peus), ballaven amb gràcia i agilitat (no jutjaré tècniques perquè no n'entenc), els vestits eren una explosió de color i, com a única pega, amb somriures massa postissos. Com que la festa era de petit format, no duien músics i dansaven a partir d'un CD.
Menys sentit tenia que fes el mateix el músic número dos: un cantautor de Jinotega (Luis Pastor González). Vull dir que eren ell i la guitarra per fer música moderna d'arrel popular: calia realment que cantés sobre pistes enregistrades? A més, a un volum eixordador (que la veu ni se sentia). El més lleig és com a ha refusat (mig indignat) el micròfon que un tècnic volia col.locar davant l'instrument musical. Però bé: música i lletra eren ben maques. Jinotecanto es deia una de les cançons.
Després, els quatre cantants de la Nueva Compañía han repetit la jugada: música gravada i veu en directe. Com que no duien el grup i com que es basen més en el físic i la coreografia, potser tenia més justificació. La Nueva Companía és un grup famosíssim a Nicaragua. Fa 13 anys que roda (suposo que amb altra gent: els quatre d'avui devien fer l'EGB fa 13 anys) i alegra festes majors amb una fusió de ritmes tradicionals i moderns. Un pèl hortera, també. I patrioter. Però canten bé i saben animar una festa (han tret a ballar els funcionaris, que han mig embogit en veure una col.lega grassa i gran que ballava amb dos dels cantants una coreografia acrobàtico-sensual de treure's el barret). D'altra banda, com que són tres nens guapets i una tia bona que per comptes de columna vertebral hi té una serp de cascabell (si no, alguns moviments i remenades no s'expliquen), el públic els ho perdona gairebé tot. Insisteixo, tanmateix, que saben cantar i animar l'ambient.
No m'he pogut quedar a la resta de l'acte.