24 de maig de 2005: Cap al Carib
8.45: Portem una hora de ruta en un autobús groc, d'aquells de les escoles dels Estats Units, i ens en queden sis. Ara som en un grup de quatre cases (barraques), però fins ara no hi havia ni rastre de vida urbana (més enllà dels venedors de pollo i gaseosa, que sorgeixen per generació espontània a qualsevol ruta de bus interurbà): només verd, llacs i zopilotes escurant esquelets. Curiós paisatge tan a prop de la capital del país. Ja hi som: un senyor prova de vendre'ns el mateix llibre d'herbes remeieres que ja vaig refusar en el meu primer viatge en bus en aquest país. Com a mínim, em salva d'Eco Romántico, el programa de ràdio que ens feien escoltar. La carretera és bona, però està en obres. Per variar.
20.31: Contra tot pronòstic sóc a Bluefields, Región Autónoma del Atlántico Sur (RAAS). En principi, això és Nicaragua, però sembla més aviat Jamaica (o com un s'imagina aquella illa): negres, rastes, reggae, anglès... Hi falten els estrangers flipats amb gorres de llana d'aquelles amb rastes postisses per acabar de completar el pastitx jamaicà en plena Nicaragua. Fa calor i humitat. El poble fa olor de mar i de peix. Regna un ambient relaxat. Com feliç. Malgrat tot, m'han dit que pot ser perillós tombar sol de nit sent blanc i m'he quedat a l'hotel (Caribbean Dream: triat a l'atzar). A més, amenaça pluja: llampecs llunyans, trons, aire pesat, algunes gotes... Definitivament estic millor aquí, encara que agrairia tenir més llum.
(...) Hem arribat a El Rama. En baixar del bus en aquell caòtic mercat, m'han dirigit molt amablement cap al moll. Un cop allà, m'han obligat a córrer: la panga era a punt de sortir. Corre a pagar (el bitllet per a la lanxa i l'entrada al moll), corre al moll, corre a la barca... A punt és un concepte relatiu, a Nicaragua: hem estat mitja hora a ple sol, asseguts a la barca, abans de sortir. Encara no entenc com no m'he cremat (en especial si tenim en compte que, per culpa de les presses, no duia ni crema ni barret i que el viatge han estat 100 minuts al sol).
Panga deu ser una paraula rama o miskito per designar un instrument de tortura en forma de barca. La nostra, la Nicaragüita, era una allargada barca de fusta, amb bancs de fusta i motor foraborda. Ja ho dic tot si explico que el primer que fan és distribuir armilles salvavides. Fa un soroll que impedeix tota conversa (de fet, però, és igual: tots els passatgers es concentren a subjectar-se i mantenir l'equilibri). En engegar, el morro s'alça i neixen dues cortines d'aigua a banda i banda de la nau que esquitxen els que seuen més al costat (jo no). Si el riu és pla, avança i prou. Si no, que és el més normal, salta, cau, rebota i hi torna. Ve a ser com viatjar sobre una pedra plana d'aquelles que es fan rebotar sobre la superfície de l'aigua (ves que panga no sigui la paraula rama per sopeta). Amb aquest sistema de transport, qui més reben són l'estómac i el cul. Els meus han resistit (i els felicito). Qui pitjor ho passen, és clar, són els que viatgen a davant, a proa (jo no, per sort). El pitjor de tot és quan la panga gira o entoma l'estela d'una altra embarcació: aleshores fa cinc botets curts, bandeja, oscil.la, la popa cueja bruscament, esquitxa tothom i torna a la normalitat.
Malgrat tot, impressionant viatge. El Río Escondido (gros com és, no sé d'on li pot venir aquest nom) ofereix un autèntic espectacle: dens bosc tropical, aigua terrosa, arrissada sempre, recorregut amb meandres... i el cel, ben blau, amb algun núvol blanc, retallat rere la vegetació. De tant en tant, alguna modesta caseta de fusta en un estil ben diferent de les cases pobres del nord. Palla, fusta, columnes com a base per allunyar-se de l'aigua i graons per acostar-s'hi o arribar a algun precari moll privat.
I he arribat a Bluefields. (...) Al crepuscle, s'horabaixa, era bonic i tot. He triat un restaurant recomanat com el millor de la ciutat (no he demanat la cocaïna, especialitat de la casa): Chez Marcel. Estava disposat a llençar la casa per la finestra i provar la llagosta. La natura, però, està contra mi: hi ha veda biològica i els restaurants no en tenen. El peix era excel.lent. Després de sopar he fet un tomb ben curt per tornar cap aquí. Al parc hi ha terrasses i disco mòbil. És el Palo de Mayo però no voldria endur-me'l jo, el palo. Aquí hi ha una tele a tot volum i una dotzena de pichetes: què més vols?