1 de maig de 2005: Tegucigalpa, Hondures
Quan estudiava geografia a EGB, de totes les parelles de capital i país, una de les que em semblava més exòtica (apart d'Antananarivo, Ouagadugu i similars) era Tegucigalpa-Hondures. Doncs bé: hi he anat a raure. D'altra banda, era d'esperar des que visc a 140 km d'aquesta ciutat. Ara mateix ja no em sembla un lloc exòtic, però sí força diferent de tot el que coneixia fins ara. Tanmateix, no em vull avançar.
Avui ha estat un dia farcit. Ens hem llevat a punta de dia, com els bons nica, per posar-nos en moviment. Al final, el bus ha passat a l'hora tica (una hora i mitja tard) i tanta pressa ha resultat debades. Hem entretingut l'espera amb en JM, sens dubte el personatge del dia. Veure un home gran, prim, blanc i amb ulls blaus a dos quarts de vuit esperant l'autobús a Ocotal ja queda dins el domini de l'extraordinari i, de fet, només era la punta de l'iceberg. Aquest surafricà jubilat (amb un aspecte ideal per aquest any: és clavat al Quixot: llarg i prim, cabells tots blancs, barba blanca mal retallada, ulls blaus desperts i sovint perduts) porta dos mesos recorrent Amèrica. Va sortir de Buenos Aires i la seva idea és arribar a Vancouver (Canadà) a l'estiu. Aviat és dit. El pla inicial era fer el viatge en moto (amb 72 anys) però enviar la Guzzi des de Ciutat del Cap sortia massa car. Per tant, s'ha hagut de resignar a fer el viatge en transport públic, saltant d'autobús groc en autobús groc (amb la salvedat del Tica Bus i algun autocar argentí). Content de tenir algú amb qui parlar (o algú que l'entengués: no parla ni una paraula d'espanyol i, quan el pronuncia, la paraula resulta irreconeixible), ens ha explicat tota mena d'anècdotes. N'ha fetes de tots colors però no només en aquests dos mesos sinó en tota una vida de recórrer el món en moto. Se'l veia entusiasmat i curiós, gairebé com un nen, prenent-se amb aquella il·lusió tots els contratemps del viatge.
(...) Primer ha calgut baixar al costat nica, fer-se revisar les maletes, segellar els passaports, pagar les fumudes taxes d'entrada i sortida del país, i donar feina als falsos duty-free (més cars que El Gallo más Gallo d'Ocotal). Tot seguit, després d'un trajecte d'aproximadament cinc segons en autocar, cal baixar del costat catracho i deixar que la policia hondurenya torni a controlar el que la policia nica segurament ja havia controlat. (...) Una curiositat: els funcionaris de la frontera, en la nostra declaració de migració, han hagut de declarar les nostres professions. En no saber-les, se les inventen. Jo n'he sortit com a estudiant (res que em faci més feliç); la Chiara, com a mestressa de casa i en JM com a comerciant (a la foto del passaport duia alguna mena d'uniforme, però no de dependent de El Gallo más Gallo).
(...) Hem arribat a Tegucigalpa poc abans de les 12 però convençuts que era voi l'una perquè dúiem l'hora nica. Quin merder de ciutat: això no ho supera ni 'quell merdé urrible de Via Merulana. L'urbanisme és caòtic; l'arquitectura, més. Predominen les línies rectes; cases riques i pobres, altes i baixes, s'alternen sense criteri. Es reparteix entre turons i valls (un continu puja i baixa). Està ple de gent, més escandalosa que els nica i de cotxes (i autobusos grocs). Ah, i ben plena de merda, que està ben bruta. Recorda una mica Ciutat de Guatemala perquè no té res d'especial però s'hi pot caminar. Recorda una mica Managua pel caos, el tràfic, el soroll i la vaga sensació d'estar-hi en perill (ara, millor aquí que a Managua: els taxis no són una amenaça i passejar no esdevé un esport de risc). Es diferencia de totes dues per la major deixadesa (i ja és dir) i la profusió d'establiments estadounidencs (Pizza Hut, McDonald's, Wendy's, Dunkin Donuts, Popeye, Pollo Campero, Burguer King, etc). Els restaurants semblem amagar-se o directament haver fugit a terrenys més propicis.
(...) Hem fet un altre tomb per aquesta ciutat que, a l'horabaixa, transmetia amb més intensitat aquella vaga sensació de perill. Era major el caos i encara més nombrosos els borratxos, drogats, malalts i bojos llençats a qualsevol racó, en estat d'abandó absolut.
Sortir a sopar va ser una aventura. Vam agafar un taxi despistat i el taxista no tenia ni idea d'on eren els llocs que li dèiem. Segons sembla, la meitat de locals que esmenta la guia Ulysse ja han passat a millor vida. Al final, buscant un altre lloc, vam anar a parar a IPO. Hi havia un ambient relaxat, una carta amplíssima (uns 140 plats) i una extensa col.lecció de borratxos al llindar de la impertinència. El menjar era raonablement bo i les dues cambreres més que atentes. Semblaven una mica descol.locades entre tants personatges inquietants.
Parlant de personatges inquietants, just abans de marxar, mentre esperàvem un taxi, vam conèixer el patró, candidat derrotat a personatge del dia. Tenia nom anglès, era nascut a França i criat prop de Nàpols. Semblava la caricatura del napolità camorrista de poca volada: cabell negre engominat tot pentinat enrere, entrades en la fase següent a la incipient, tot suat, pudent d'alcohol, camisa vermella oberta fins al tercer botó, pit escanyolit i pelut sobre el qual brillen dues robustes cadenes d'or. Era simpàtic i s'hi va posar més quan va saber que la Chiara era italiana. S'havia sorprès que haguéssim estat capaços de trobar el restaurant. També es va sorprendre que el restaurant es trobés en una guia. Això el va dur a dissertar sobre el fabulós món de les guies de viatges i restaurants. Segons ell, cal pagar dos mil dòlars per figurar en alguna amb comentaris elogiosos. Ell s'hi nega: qui em coneix, torna; qui no em coneix; no m'interessa. Sempre segons ell, la corrupció (la guia) comença a Hondures i arriba a Luxemburg encara que sigui via Canadà.
El que la guia deia del restaurant no va fer-lo feliç. En defensa de l'Ulysse cal dir que era prou neutra, ni afalagadora ni despectiva, i que feia dues afirmacions prou justes: gran varietat de plats i ambient agradable. Segons el patró, però, tot era mentida, començant pel número de telèfon. Aleshores va pronunciar la frase que més he repetit en el dia d'avui:
-I després et trobes que els restaurants on només venen COCAÏNA i alguna cosa per picar els posen com "el millor restaurant de Tegucigalpa".
Per a mi, el més torbador d'aquesta definició no va ser descobrir l'existència de restaurants amb aquesta especialització ni la consciència que érem ben capaços d'anar a parar a un d'ells per pura mala sort. Per a mi, el més torbador era que em va semblar la definició més escaient del lloc on érem, perquè ni un sol client semblava normal. Però, és clar, la carta era extensa.