1 de març de 2005: Fauna
Trasllado les reflexions a terrenys més lleugers. Primer: fauna. Diem a Catalunya que, a l'estiu, tota cuca viu. Com que això és un estiu permanent, aquí hi viuen cuques de totes menes i altres menes d'animals. Ben sans i ufans. Les bestioles més característiques que he vist, fins ara, són:
Pichete (o gecko): s'assemblen als dragons que ronden casa meva, però són més fins, més ràpids, més àgils. També tenen més tirada a entrar dintre les cases i una major varietat cromàtica. El més diferent, però, és que canten, chilean si fem servir el terme local. El soroll és mig com si piulessin com moixons i mig com si xerriquessin com a simis. Té un germà gran i silvestre que s'anomena gallejo. Apart de més gran i fosc, és diferent perquè no s'acosta a les cases, camina amb la cua dreta i movent rítmicament el cap com si anés ballant reggae (potser segons els zoòlegs no són germans sinó cosins llunyans i gràcies: a saber).
Formigues: n'he detectat de tres mides:
Mitjana: idèntiques als milions que ma mare mata cada estiu a Vilanova perquè, si no, no hi ha qui visqui. Aquí les anomenen "las locas" de tant com s'esveren en detectar menjar o un perill.
Petita: de fet, són minúscules. Semblen grans de sorra que hagin pres vida. Són les que t'obliguen a no deixar-te ni una engruna sobre la taula per no trobar-te'n autèntics esquadrons que fan la neteja per tu.
Gran: més conegut com a zompopo. Es tracta d'un formigot (deu fer més d'un centímetre de llargada) que generalment va sol. En veure el primer, em vaig pensar que era una cucaracha i encara em prenen el pèl...
Cucarachas: aquestes sí que s'assemblen a les mediterrànies, però amb obvis signes de salut tropical: grasses, grosses, lluents i resistents al Baygón.
Iguana i garrobo: (el garrobo és una iguana mascle, és a dir, més gros) tothom en parla, tothom n'ha vist, excepte jo. Alguns els temen, altres se'ls mengen. Un garrobo ben criat pot arribar a medir més d'un metre (cua inclosa) i a provocar accidents per aquestes boniques i tortuoses carreteres.
Culebra: el terror dels nens dels barris pobres. Encara no me les he hagudes amb cap i, per tant, toco fusta.
Zancudo (o mosquit): el terror de l'europeu hipocondríac. Són petits i malparits. El brunzit se sent poc. De moment me n'han picat tres, però no tinc cap mal lleig. De moment.
Guardabarranco: ocell nacional. Té una cua bífida de colors molt vius i un cos que lluu entre les fulles dels arbres (l'únic lloc on n'he vist). Es manté sempre lluny dels homes (amb la qual cosa demostra gran intel.ligència). Altres ocells no conec perquè la meva principal font d'informació (els nens) coneixen més els arbres que els plumífers. Il.lustrativament: lloros, papagais, guacamais i similars reben el nom genèric de periquito.