12 de març de 2005: Managua
Managua sembla una ciutat pensada per als cotxes: amples avingudes, escasses voreres, profusió de rotondes en ple centre urbà... però també podria ser que fos una ciutat simplement no pensada, perquè transmet una impressió general de caos. Part de la culpa la deuen tenir el terratrèmol del 72, la guerra dels anys 80 i el Mitch del 98. A vista de taxi, he visitat la zona de la catedral vella i el palau nacional, el teatre Rubén Darío i la famosa Concha Acústica, a més del Malecón al llac Xolotlán: la gran claveguera a l'aire lliure de la ciutat, amb incineradora inclosa. Tanmateix, el moll està ple de bars, com una Salou qualsevol. La ruta ha continuat per l'antiga estació de tren, pura ruïna en un barri dels més pobres que he vist fins ara (i dels més bruts). Després, les universitats, curioses rotondes i la catedral nova. El punt final ha estat el parc d'homenatge a Sandino... en el turó on Somoza havia establert la residència. La vista, als peus de la silueta de l'heroi, era impressionant malgrat la calitja: dos llacs, turons, volcans, illes, edificis i més arbres urbans i espais verds que a Barcelona, Vilanova o altres ciutats que conec.
(...)
Seguint amb la qüestió (més o menys) i ja per acabar, un exemple de l'evolució de Nicaragua: davant la catedral vella de Managua (en estat ruinós des del terratrèmol; no l'enderroquen, no la restauren, no permeten visitar-la, no acaba de caure) hi havia un gran cinema. D'aquells de grans estrenes i esdeveniments socials més que projecció d'obres d'art i assaig. Des de fa poc és una església evangèlica que anuncia missatges de fe amb les lletres de la cartellera de cine (ai, aquella tipografia característica!). Sobre tota la façana exterior (comptats a ull: set metres d'amplada i tres d'alçada), un enorme anunci de Coca-Cola.