27 de juny de 2005: anem al metge
Avui m'he llevat a corre cuita per anar al metge. Com qui porta el cotxe a revisió abans d'un viatge, jo hi anava per veure com està tot ara que em queden quatre dies per tornar a Europa. Jo em trobava bé (sempre m'hi trobo). Crec poc en la medecina alternativa però aquesta doctora ha demostrat ser l'única que aconsegueix pal.liar els mals de la Chiara. La consulta és un gabinet precari en una casa rònega, plena de plantes, animals, ornaments kitsch i gent, que queden separats per una paret de fusta prima pintada de blanc.
A mi em preocupaven els paràsits i resulta que no en tinc. Faré una cura contra ous i larves. Per si de cas, més que res. Resulta, però, que tinc el fetge inflat i desplaçat. Aquesta inflamació i aquesta excursió expliquen que perdi pes (10 kg en 3 anys) tot i menjar com un nica en una festa d'aniversari, que no dormi bé, que em caigui el cabell (snif) i que tingui la pressió baixa (93/66). També expliquen, segons sembla, que jo sigui solitari, apàtic (hepàtic?) i poc amant del soroll. Jo em creia tenir un caràcter especial i resulta que tinc un mal hepàtic. Quines coses. Causes? Estrés, greix i cervesa. I jo em creia un home tranquil...
Fa por la doctora: alta, fornida, ulls sortits, boca de gos-llop, solcs al costat del llavi superior... I parla com una sibil.la anunciant oracles. Fins i tot el que m'he de prendre ho descrivia com una lectura del tarot: "a usted le sale arcimenta antes de comer", com a qui li surt un home madur, de món i amb èxit. Vull dir que m'ha espantat. No em feia mal res abans i ara sí. No em sentia deprimit abans i ara sí. No em refiava de la medicina natural abans... i ara tampoc; tanmateix la senyora ha descrit alguns símptomes que jo em negava a revelar (rebel que sóc). Abans de proclamar les meves profundes conviccions escèptiques, esperaré a veure els resultats. Com Sant Tomàs.
Com en la medicina tradicional (és a dir, de l'any de la picor), ha prescrit un tractament que comença amb laxants, purgants, neteja... Potser hauria d'estar agraït que no m'hagi receptat sagnies. Després tocaran tisanes i herbetes, i menjar sense greix. Ja veurem com va tot plegat.
10 de juliol: la malaltia
Els darrers dies em cal fer tot el que no havia fet fins ara. Per començar, m'he posat malalt. I és que, fins al moment, ni l'ombra d'un malestar. Es nota que vaig anar al metge, no? Després se sorprenen de sentir-se anomenar "matasanos". Viam com escric a 37,6ºC (de temperatura interna, no externa). Gaire més febril i eixelebrat que de costum no crec que sigui.
11 de juliol
Ahir em vaig haver d'aturar perquè simplement no podia més: els pensaments s'evaporaven pel camí del braç al traç, el cap em fugia d'estudi i l'esforç de subjectar aquest quadern de fusta i de fer-hi gargots amb un bolígraf m'exhauria. Va ser horrible. La febre va anar augmentant fins als 38,5ºC (i, per sort, s'hi va aturar). La diarrea no va parar mai, però entre atac i atac cada cop deixava passar més temps. No sentia cap dolor: només com si una mà em subjectés el cap (no gaire fort) i com una inflor a l'estómac. A part, feblesa i precarietat de la posició vertical. Encara havia de ser pitjor quan fins i tot assegut el món semblava inestable: rodament de cap i suor freda.
A les vuit del matí, nema febre. El record de la mala nit pervivia en un malestar més aviat lleu, la inflor de la panxa i la feblesa. Ha calgut fer anàlisis. Sense ser metge puc gairebé assegurar que no he enxampat el dengue: no he tornat a tenir febre i tinc les plaquetes en plena forma. La senyora de Profamilia (la clínica d'aspecte sòrdid però net on m'han fet les proves) apunta una altra hipòtesi: paràsits.
12 de juliol: metge (segon assalt)
La nit ha estat de por: he dormit poc, alterat, m'he despertat, he tingut malsons, suors i nervis. Un horror. La millor hora, de dos quarts de vuit a dos quarts de nou. M'ha tocat interrompre-la per anar a veure la curandera. Vull dir, la SA, la metgessa.
Diu que està clar que vaig patir (pateixo) una infecció renal. També diu que tinc el ronyó dilatat i que això provoca nervis, insomni, desgana i depressió. Més o menys el que provocava el fetge 10 dies enrere, quan el tenia ben fotut. En demanar-li pel fetge, ha al.legat que tot està connectat. En resum, prou tractament pel fetge: ara atacarem el ronyó. De passada, hem arribat al fons de la qüestió: diu que estic estressat. Tant, que em prescriurà antidepressius per quan torni a Europa. En conclusió, ni ronyons ni fetge: el que tinc malament és el cap.