17 de juliol de 2005: Ometepe
Diu la nostra estimada guia que la revolució no va arribar a Ometepe. Ni la higiene, afegiria jo. També afirma, amb raó, que és un lloc ideal per estar en contacte amb la natura. Sí, fins i tot en moments en què la natura s'hauria de fer un xic enrere. Per exemple, en anar al llit. Ahir vam dormir envoltats d'innumerables espècies de bitxos i bestioles.
Després del dur viatge (dos autobusos durant unes quantes hores, passos pels mercats i la lancha al llac dels taurons), en veure l'hotel volíem tornar a casa: llits vells, llençols bruts, parets escrostonades i amb forats, cagarades de ratolí, mala neteja... A 30$ la nit. La perspectiva d'haver-hi de dormir feia venir calfreds. Per si de cas, vam sortir a visitar Moyogalpa, el poblet on érem. En llengua nahuatl vol dir "la casa dels mosquits". Em sembla que ja ho he dit tot. Compta amb una senzilla església dalt d'una pujada i una col.lecció (limitada) de cases pobres, ultrapobres i misèrrimes. També hi ha hotels i restaurants, però d'aspecte humil. Per sort, no falten les botigues per comprar aigua potable i insecticida.
Després d'una nit del lloro, el mosquit, la iguana, la cucaracha i el ratolí, vam sortir a conèixer l'illa. Ella sí valia la pena, mal que el guia que ens va posar l'hotel no fos pas el més indicat per embellir-la. La contínua visió dels dos cons volcànics, de l'aigua del llac i de la frondosa vegetació de color verd intens en fan un relax a la vista. Després, és clar, hi ha tots els animals que hi tomben.
Vam visitar Altagracia, el segon poble en importància de l'illa, com qui diu, quatre cases. Al costat de la rònega església, s'hi acaben de fer malbé estàtues precolombines (del segle IX, sembla). Després vam anar a Santo Domingo, que no és més que una de les platges de l'istme entre els dos volcans. Els de l'hotel volien que ens quedéssim al seu altre hotel, en un racó lleig d'aquella platja. Tanmateix, ens vam fer portar a un altre hotel (Villa Paraíso) on vam menjar bé, vam contemplar el tros bonic de la platja i vam observar ocells blaus i iguanes verdes. Parlant de verd, Charco Verde va ser la següent parada. Es tracta d'una llacuna (ben verda) vora el llac i el Concepción. La zona és prou densa de vegetació i hi abunden els animals, inclosos els guaipales (cocodrils de curta mida). El passeig va ser bonic però a pas lleuger i amb l'amenaça constant de l'herba alta (on no saps mai què s'hi amaga). L'animal més perillós que vam ensopegar, amb tot, era una mena d'ànec que més que cantar semblava que grunyís. O que imités un porc fent rots. Un so inaudit de debò.
Tot seguit vam visitar la Punta Jesús y María. A part del bar ple de borratxos pixant per les cantonades, el lloc era interesant per diverses raons.
De tornada a l'hotel, ja no ens en vam moure. Hi vam sopar per constatar que el servei era tan deficitari com les habitacions. Després encara vam estar entretinguts: tempesta, apagada general, confusió, crits.
L'endemà, per comptes d'enfilar-nos Maderas amunt, vam pujar a la lanxa per tornar a terra ferma. El destí acordat era San Juan del Sur, per conèixer aquest famós poble de mar abans del retorn a Europa.