3 de març de 2005: Música nica
De moment, (...) parlaré de música. Ho dec a la sessió de ràdio d'aquest matí a la biblioteca (que deu ser l'única del món on els bibliotecaris escolten música a tot drap i fan la seva feina sense deixar de cantar).
Si hagués escrit sobre música l'endemà d'arribar a Nicaragua, ho hauria despatxat amb una ironia a mig camí entre la recepta de cuina i la definició:
"Per fer música nica, s'agafa una base rítmica salsera d'orgue Casio PT-1, s'hi afegeix una melodia pastelosa, enganxifosa, feta amb algun sintetitzador de pocs registres i es passa a un o una cantant que més que entonar reciti. Lletra repetitiva i monotemàtica: AMOR. El model seria una recent cançó de l'estiu: NO, NO ES AMOR, LO QUE TÚ SIEEEEEEENTES SE LLAMA OBSESIÓN; però més mal fet (ai las, sí, és possible)."
Després de quatre setmanes, m'adono que hi ha més. La música que descrivia, la primera que vaig sentir i que em semblava omnipresent, deu ser popular i banda sonora obligatòria (qui sap si per llei) de tot autobús o taxi. Apart hi ha música tradicional, que encara he de descobrir, música de protesta i la que escolta la gent una mica aquí i allà.
És innegable que els agrada la música melòdica, les balades, les cançons d'amor, el bolero, el merengue, la cumbia, el son, qualsevol cosa de cadència suau, tonada fàcil i ritme enganxós. Així és la música més habitual de la ràdio. Un cantant espanyol que triomfa per aquí i que exemplifica el que deia: Alejandro Sanz. De fet, a les ràdios locals hi he escoltat perles com:
· Un rayo de sol, de Los Diablos
· Eres tú, de Mocedades (perdó, Pocedades).
· Dueño de nada, de José Luis Rodríguez Zapatero (perdó, El Puma).
També, és clar, Juanes, La Oreja de Van Gogh, Maná, Julio Iglesias, Enrique Iglesias, Roberto Carlos i José Luis Perales (sí, professor Perich, aquí també).
Triomfen també els cantautors. En especial, dos: Pablo Milanés i Silvio Rodríguez. Tenen prou predicament, per altra part, les cançons de protesta, siguin de qui siguin. En especial, algunes de poc agosarades sobre Nicaragua. Per desgràcia, ara mateix no puc aportar cap nom (cal que m'informi).
La darrera línia d'influència arriba del Nord, però no tan al Nord com un pensaria. Arriba, de fet, de Méxic. Aquí arrassen Luis Miguel, Paulina Rubio, Maná, Paquita la del Barrio (Rata de dos patas!) i un cantant melòdic a qui avui han dedicat un especial a la ràdio: Pablo Montero (per captar-ne l'estil: va esdevenir famós després d'haver cantat el tema principal d'una telenovel·la). També semblen adorar, però, les rancheras (que anomenen "borrancheras" perquè les escolten per emborratxar-se), els corridos i altres composicions pròpies dels mariachis (que contracten per a enterros, aniversaris infantils, casaments i altres festes). México lindo y querido...
Evidentment no falta la música anglòfona, sempre segons els paràmetres exposats més amunt. Per il·lustrar-ho, les tres cançons "in English" que més han sonat per aquí en les darreres setmanes són:
· Angie, dels Rolling Stones.
· Hotel California, dels Eagles.
· Total Eclipse of the Heart, que no sé ni de qui és.
15 de març: Més música
Els Estats Units envien a Nicaragua els autobusos que ja no fan servir i que no troben prou bons per a llurs escolars (...). Espanya, força més romàntica i poc pràctica, envia cançons passades de moda i que ja ningú no pot escoltar si abans no ha esnifat cocaïna o, com a mínim, pòlvora. Així s'entén que hagi escoltat les perles que he escoltat i que ja he deixat registrades per alguna banda i, més recentment, Esta cobardía (de Chiquetete, ¡oh sielos!); Pisando fuerte (el primer hit de l'insofrible niño bonito conegut com a Alejandro Sanz), Y lo llamas amor (del PP... és a dir, el Putu Perales) o, catacrack de la setmana, Andurinha (de Juan y Junior, mal que mitja Espanya prefereix la de Martes y Trece -repite eso, venga, repítelo).